Quatre valents coronen Sant Elies (28/03/10)

Sembla un presagi però algú es vol empènyer que aquesta crònica no l’escrigui. Primer perquè el diumenge no anava llatí i avui perquè quan ho anava a escriure m’ha arribat un mail de la UEFA dient-me que com que el dia 22 de maig es el meu aniversari la meva sol•licitud havia estat seleccionada per enfonsar el Bernabeu.

Coma anava dient, feia ja vàries setmanes que teníem en ment “coronar” Sant Elies. Realment es un cagao èpic, una puta ermita abandonada en mig d’unes vistes impressionants. Això si el camí per arribar-hi força dur. Tot començava a la Octano a les 7:30, realment eren les 6:30 (el cos encara no estava acostumat al canvi horari), 4 valents acudeixen a la cita i després de fer el cafè emprenem la marxa. Personalment havia passat molt mala nit, vòmits entre d’altres i no era el millor dia per sortir però vaig pensar que fins després de setmana santa no podria sortir i no m’ho vaig pensar dues vegades a l’hora de posar-me el maillot; goes. Passem per davant de casa d’en Pau i fem la pujadeta de Can Peu Alt, seguim per la Serra llarga i fem la paradeta al creuament de la carretera dels refugis on es pot seguir amunt cap a Sant Elies/Santa Susana/El Polell o tirar avall cap a Santa Margarita. Allà ens assabentem que en SinCuello va setè a mitja cursa (estem en tot) i ens preparem per seguir pujant, ara realment ve lo dur, cadascú al seu ritme anem tirant amunt; no tardem a baixar el plat i a pujar pinyons, mica en mica i anar tirant. En poc tros acumulem força desnivell, encadenem pujades fortes amb pujades encara mes pronunciades però anem fent, ens dividim en dos grups, cadascú al seu ritme i fem parada de control al desvio de Can Cortés (veure fotos més avall). Hem fet mig tros i ara falta poquet tot i que sembla que planegi una mica es una utopia, al creuament de Sant Elies vs El Polell, la rampa que s’enxarina amunt fa por només de veure-la, un cop feta, després d’encadenar unes quantes curves en pujada arribem a l’ermita on fem una sessió fotogràfica d’un estil clarament indefinible.

Baixem pel Polell i just abans d’arribar a la Suissa un petit entrebanc ens atura un moment i es que en Jordi Maestro en un gest clarament futbolístic de treure’s un mocarro a pressió es fot de lloros sobre l’asfalt, anàvem poc a poc però la cremada al genoll no li treu ningú. Un cop sobre la bici arribem a la Suissa i baixem cap a Sant Margarita on en Sanz es va pagar unes tapes i vam tornar ben contents cap a casa xD
Bona setmana santa i ens veiem de volta el cap de setmana del 10 d’abril, el que decidirà la lliga. Deixo alguna de les fotos.